Ara et penso -tan lluny!-
i t'invento un posat
expectant, perquè m'omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un nom
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud i que pròxims
els teus ulls, quan t'invento
un posat expectant
perquè m'omplis la tarda.
Miquel Martí i Pol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada