De Taroudannt a M'Hamid (29 de juliol)

Ens llevem, ens dutxem (ara que podem) i anem a la plaça del poble a prendre l'esmorzar. Sortim amb el cotxe amb la intenció d'arribar a Zagora. Els paisatges desèrtics del Yébel Sarhro són al.lucinants, semblava la fi del món i nosaltres els únics habitants. Fins i tot, sembla un altre planeta amb extensions i extensions de muntanyes pelades de color marró, groc, vermell, però ni un sol arbre!! Després de 7 hores vam arribar a la Vall del Draa que ens va agradar de seguida per la seva exhuberància, palmeres, camps, kasbahs, pobles ber-bers i el Draa, el riu més llarg de Marroc que neix al Gran Atlas i desemboca a l'Atlàntic, tot i que moltes vegades el riu es filtra en el desert i desapareix en alguns trams. Després de 95 Km d'exòtic paisatge arribem a Zagora i coneixem a Abdul que ens proposa una nit al desert per 100€ cadascú. SHo trobem francament car ja que és anar amb el nostre cotxe fins a M'hamid (a 40km de la frontera argelina) adentrar-nos en les dunes, sopar, dormir, esmorzar i fer un passeig amb el camell. Ens assentem a la seva botiga i bebem tè mentre parlem del preu de l'excursió. Finalment l'aconseguim per un bon preu i marxem amb l'Ibrahim, el nostre guia. Arribem quan ja és fosc al desert i no veiem les dunes. Seiem en unes estores a fer un tè mentre parlem amb l'Ibrahim, després entrem a sopar a la jaima un tajine molt bo i un altre tè. Sortim a fora i ens reunim amb 2 noies belgues i altres ber-bers que viuen allà. Hi ha un grup d'italians que seuen a part i marxen a dormir dins de la jaima de seguida. Nosaltres restem amb el grup que toquen cançons ber-bers, canten, ens fan ballar la dansa del ventre (amb un estilazo!!!). Ens demanen que cantem una cançó d'Espanya i cantem la Macarena, jajajaja què frikis!!! Després ens expliquem acudits en francès durant una bona estona i finalment ens diuen de fer un volt per les dunes, només anem l'Àlex i jo amb els ber-bers perquè les belgues també se'n van a dormir. Ens treiem les sabates perquè se'ns omplen de sorra i caminem descalços per les dunes (què suau, sembla pols...) Nosaltres no veiem res, anem completament a cegues pujant dunes i baixant corrents. Ells semblen criatures, ens donen la mà, correm, saltem, juguem, ens tiren duna avall i després torna a pujar...Finalment, pugem la gran duna i l'Àlex i jo acabem esgotats amb la respiració a 1000, ells tan tranquils, continuen jugant i empaitant-se duna avall. M'empaiten a mi també i em llencen el turbant de 9 metres perquè m'agafi i escali, molt millor!! Ens expliquen que la sorra del desert és molt beneficiosa pel reuma i altres malalties, aleshores fan 2 forats i ens fiquen a dins i ens enterren deixant-nos només el cap fora. Notes el gran pes de la sorra i l'escalfor brutal, tot i que és de nit. Quan ens desenterren estem arrebossats com croquetes i entre tots ens treuen una mica de sorra (dic una mica perquè molta de la sorra ens acompanyarà fins a la propera dutxa). Tornem a baixar tots de la mà i corrents de nou per les dunes, arribem a una zona de pedres i fa molt de mal caminar descalç, jo m'acabo posant les sandàlies però l'Àlex aguanta com un autèntic ber-ber. Arribem al campament entre riures i jocs i ens diuen que ho han passat genial, que la majoria de turistes van al desert buscant solitud i no es relacionen, nosaltres, estem encantats amb l'experiència nocturna pel desert. Fem un últim tè i cap a les 3'30h de la nit ens preparen un matalàs amb una manta per dormir a la intempèrie, ja que no volem dormir dins de la jaima. Ens anem a dormir però es fa impossible amb aquell cel pleníssim d'estels. Ens podríem passar hores i hores contemplant aquesta postal. La sensació és d'una cúpula gegant sobre dels nostres caps. És increíble! Mai havíem vist un cel així...Per fi, ens quedem dormits...