Perduts a l'Atlas (1 d'agost)

Avui hem decidit caminar, a Tamtatouchte hem trobat un racó prou agradable al Marroc per fer una aturada de 2 nits i caminar per gaudir de la bellesa de les muntanyes que formen la Gorja del Todra. L'Abdul ens explica quina excursió podem fer. Diu que hi han 2, una més fàcil i una altra més difícil que és apta per anar sols, tot i que no està ben indicada. Decidim que farem la difícil perquè tenim moltes ganes de caminar i perquè ens diu que és preciosa.

Cap a les 12h sortim i comencem a caminar. El camí no és gaire clar i de seguida el perdem de vista, però ens cabreja una mica el fet de que no pugem mai. Aleshores decidim que no hem sabut trobar el camí per pujar i aleshores trobem una jaima enmig de la muntanya i ens acostem per preguntar a un nòmada que hi viu. El nòmada no parla francès ni anglès ni res que sapiguem però ens indica que baixem, que la muntanya és perillosa, li indiquem que volem pujar però ell ens indica cap a baix. Sense cap més alternativa, baixem muntanya avall i una mica fustrats decidim caminar seguint el riu, però tots dos tenim l'espineta de fer aquella ruta i consensuem tornar a l'hotel per tornar a començar. Un cop a la carretera fem auto.stop i ens para una furgoneta que transporta animals. Morts de riure per tot plegat, pugem a dalt i seiem sobre la palla fins arribar a l'hotel. Li expliquem a Abdul el nostre fracàs però ens encoratgem per tornar-ho a provar. Abdul ens diu que és una mica tard però que ens dóna temps ja que la ruta és d'unes 5 hores i són les 15h.

Fem el mateix camí d'abans però aquest cop veiem una gorja per on creiem que es pot pujar i pugem. No és un camí, és un barranc de grans roques que cada cop està més empinat. No veiem el final però cada cop es fa més xungo. Hi ha parts completament verticals i ens costa molt avançar. Anem parant per descansar però ens hem d'afanyar perquè estem perdent molt de temps en aquesta escalada sense corda. Després de 2 hores arribem a la primera plataforma. Estem molt contents però una mica preocupats perquè no podríem baixar per on hem pujat, consensuem que seria un suïcidi. No tenim molta gana, així que només dinem una poma i una mica d'aigua. De seguida ens posem en marxa. En teoria, ara havíem de pujar una segona muntanya petita, però en realitat és bastant gran. No és difícil de pujar però se'ns fa molt i molt llarga. El paisatge és espectacular i pel camí trobem una llebre que ens passa pel davant. Triguem una hora en pujar aquesta muntanya i quan arribem a dalt no veiem el suposat camí que havíem de trobar. Intentem fer memòria per recordar les indicacions donades però no ens enrecordem ben bé i tampoc veiem res que ens ajudi. Mirem a tots els costats i només es veuen barrancs, però cap camí. Són les 18'30h, estem nerviosos perquè en una hora es començarà a fer fosc i no trobem el camí. L'Àlex vol anar cap a la dreta perquè entre els barrancs li sembla veure com un camí però a la llunyania no es veu res. Jo em poso una mica nerviosa i li dic que no, que ara tenim un problema que és que no sabríem baixar però almenys no ens hem desorientat. Si baixem per l'altre camí i ens perdem tindrem 2 problemes i seran més greus. Ell no està gens convençut, jo començo a desesperar-me, li dic que no penso baixar per uns barrancs que no conec i ell em diu que és impossible baixar per on hem pujat, que ens matarem. En tot això truquem a Abdul però tenim el telèfon mal apuntat (l'hauríem d'haver comprobat...). Truquem a la mare de l'Àlex per veure si ens troba el telèfon de l'hotel.

Al final, decidim tornar enrera i passar la nit a la primera plataforma, potser demà trobem un camí alternatiu per baixar, o potser Abdul ens ve a buscar per allà... S'està fent de nit, la Maria ens truca però no troba l'hotel, li tornem a donar més indicacions i nosaltres seguim baixant. No ens ho podem creure, però de lluny veiem el nòmada que havíem trobat abans, està a la primera plataforma amb les cabres. Truquem a la Maria i li diem que estem salvats. Ens acostem a ell tot lo ràpid que podem, ja no tenim aigua i estem rebentats. L'home ens fa gestos de que ens quedem a dormir amb ell i nosaltres li diem que si de l'alegria, li donem les gràcies amb paraules i gestos i ell ens ensenya una petjada que havíen deixat les meves bambes (creiem que ens ha seguit). Baixem amb ell per un altre camí molt diferent del que havíem pujat, era impossible trobar-ho...Després d'un llarg camí arribem a la seva jaima, ja és de nit però no ens podem negar al tè que ens prepara. Després ens prepara 2 teles al terra per dormir però li expliquem amb gestos que hem de tornar a l'hotel perquè l'Abdul estarà molt preocupat. No ho enten però ens senyala el camí (Aquest home ens ha salvat la vida!!). No portem llanterna tan sols un encenedor amb una llumeta. Un altre cop, perdem el camí i trobem dificultats per avançar perquè és de nit. L'Àlex veu un antic riu sec i diu que el seguim perquè ens portarà al gran riu al costat de la carretera. Durant el descens de nit trobem lo que hauríen estat cascades i hem de fer alguns salts que no podríem tornar a pujar, però avancem desesperats, corre, baixa, puja, salta i per fi arribem als camps del riu, el creuem i ufffffff la carretera QUIN DESCANS!!!! ens abracem, ens besem, saltem i per fi pugem caminant fins a l'hotel. L'Abdul és a la muntanya, ens està buscant, el truquen per tal que torni. Nosaltres expliquem les aventures viscudes a la gent de l'hotel que ens pregunta. Bebem aigua, molta aigua i després fem una dutxa, tenim els peus plens d'ampolles i estem una mica cremats però al cap i a la fi dormirem en un llit. Avui a la terrassa hi han uns turistes anglesos amb uns guies que toquen els timbals, ens conviden a participar a la festa i ho fem però estem rebentats. L'Abdul ha tornat de la muntanya amb febre i està al llit, diu que ha tingut molts mals pensaments. Després d'aquest dia tan mogut ens anem a dormir...